REVISTA  EDICIONS  ESPANDIS  IMAGES  PARTENARIS  LIGAMS  CONTACTES  
LA SOLA LITERATURA D’OC QUE ME FOGUÈT DONAT DE CONÉISSER
 
 
Lo folklòre. Ai fachas d’enquistas folkoricas e soi encara a me demandar çò qu’es lo folklòre. Aquel mot de folklòre ça que là es pas un mot de nòstre païs. D’aqui a creire que lo folklòre existís pas en tèrra d’Oc, i auriá pas luènh.
Per se far una idèa de çò qu’es lo folklòre i a pas qu’a agachar un preire catolic dire la messa. Aquel òme vestit coma deguns se vestís pas pus, que barbotina una lenga que degun compren pas... Passat pertot lo vestit del preire catolic es lo vestit dels Romans d’un còp èra estilizat per de sègles de liturgia. E lo latin de messa es ben lo latin...
Mas totas aquelas sicramèias de vestit e de latin serián una carnavalejada se i aviá pas la fe del preire e dels fisèls.
De la religion al Folklòre. Lo folklòre seriá pas benlèu una religion qu’a perduda la fe ? O puslèu las cruscas d’una religion desondrada.
Sul Puèg de Dòme, la montanha sacrada dels Avèrnis, se pregava lo dieu Lug que los Romans sonèron Mercuri Domian. Mas lo temple de Mercuri se desboselèt amb lo cristianisme. La montanha sacrada venguèt la montanha infernenca : aqui que per las nuèches sens luna los masques d’Auvèrnha se ramosavan...
De folklòre ? Benlèu. Mas los masques èran los primièrs de creire a lor mascariá.
Puèi ça que la, ont comença lo folklòre ?... E lo sembla-folklòre...
Dins una societat folklorica "auvernhata" lo mendre borrejaire vos dirà que la borrèia es la dança nacionala dels Celtas, que l’"aüc" èra lo cridal de guèrra de Vercingetorix... Mas d’istorians de la bona mena vos sostendràn que la borrèia èra una dança de cort, que Molière ne parla. E que comencèt a se dançar en Auvèrnha quand la cort de Versalhas la dançava pas pus. Un pauc coma lo cha-cha-cha que uèi se dança a Sant-Genièis alara que Paris se lança sul twist. Trobatz pas per lo mens curiós que lo primièr diccionari "patois-français" de l’Avairon, de 1875 cresi, coneis pas solament lo mot de borrèia ?...
Ara disi pas. La borrèia, òc. Mas per tot lo folklòre deu èsser parièr. Joan de la Font, l’òme de las faulas, sabiá pas consi las meninas del Roèrgue esclacirián sos racontes. Ni mai Omèr. La mia menina me parlava del Turc qu’aviá res qu’un uèlh amb una cavilha brandanta. Lo Turc de far sortir sas fedas, de las palpar, de cridar cada còp : "Aqui i a de lana...". Mas lo Roergat e sos companhs s’èran pindolats jol ventre de las fedas e s’escapèron...
Qual me dirà s’es de folklòre aquel raconte...
Lo folklòre benlèu seriá coma l’accent, lo nòstre biais de virar çò que nos ven dels autres.
Alara benlèu que d’estudiar lo folklòre, aquò nos serviriá per comprene nòstra natura, o pus lèu çò que cambia pas dins nòstra natura...
Lo conte del cabridon que cantava ma maire... Folklòre o pas folklòre, èran los contes del meu ostal. La sola literatura d’òc que me fougèt donat de conéisser. Amb las cançons tanben :
Al fons de la prada
I a ’n pibol traucat...
Aquela que l’ai ausida, e lo relais : Se canta, que cante...
Lo nòstre folklòre novèl seriá pas benlèu lo pus vièlhs. Me sembla Jaufre Rudel ja cantava : 
Jamai d’amor non jausirai
Se non jau d’est’amor de lonh...
L’amor de la tèrra luenhana. Mas es que es de folklòre aquò encara ? Aquelas montanhas que tant nautas son...
L’amor, la montanha, l’aiga :
Quand los rius de la fontana s’esclarzís...
Aici disèm : L’aiga de raja te farà morir, pichona. L’aiga de raja. Te farà morir. Te farà morir aquela aiga de raja. Te farà morir aquela aiga de vin...
L’aiga que raja totjorn. Vira la dança al torn de l’arbre, lo lop, la lèbre e lo rainal viran sens fin...
Mas qual podiá caçar la lèbre amb lo buòu ? Arnaud Danièl qu’amassa l’aura e nada contra subèrna...
L’aura amara fa’ls bruolhs brancuts
Clarzir quel doutz espeissa als fuolhs.
De qué servís a la fuèlha de se plànger ? Mens que de fuèlhas son las cançons.
Be’m degra de chantar téner...
Voliá pas mai cantar Guiraut Riquièr. Mas encara cantava, coma lo mèrlhe :
E mai encara canta
Lo paure mèrlhe mèrlhe,
E mai encara canta
Lo paure merlhaton...
E se nos demorava res que lo poder de cantar. La lenga d’òc es la lenga de las cançons.
Se lo folklòre modèrn es, serà per las cançons, de cançons que se cantan, que se dançan...
De cançons vivas. De folklòre benlèu non. Que m’agrada pas aquel mot de folklòre... Un mot de cementèri...
 
Joan BOUDOU
 
 
in OC, numerò 233 - genièr/març de 1962
 

Plan del siti | © revista OC | AVATAM Studio