REVISTA  EDICIONS  ESPANDIS  IMAGES  PARTENARIS  LIGAMS  CONTACTES  

1. Ai agut lo bon astre de viure l’experiéncia dels contes populars coma lo pòble d’òc, pendent de sègles l’a coneguda : coma una part de sa vida de cada jorn, una mena de sòmi qu’a nauta votz se seriá dich. Es pas que pus tard qu’ai conegut los meteis contes coma un objècte d’estudi, coma lo material d’una sciéncia etnologica. Avent antau viscut subre los dos penjals, pòdi pas doblidar aquel vièlh de mon vilatge, amb sos uòlhs sens color, sa mostacha vinosa e sas vièlhs mans nosadas de boscatièr cevenòu que sus una aira de batatge, setat sus un rotlèu de pèira au mitan d’una cort d’enfants, li fisava l’antic tresaurcoma l’aviá recebut dels ancians. Èrem ben dins la tradicion dels escotaires de contes, liurats, dins una mièja insconscéncia, a l’estonanta magia que de sègles d’òmes avián secretada a son image. E la poesia davalava dins nosautres dins la patz suava dels bèus vèspres brodats a longs cridaus per lo bonaür de las irondèlas. Aquela poesia èra la riquesa tota d’òmes a quau ren aparten, son revenge sus la misèria, sa victòria sus sa condicion d’òme, la sobeirana libertat d’aqueles que lo trabalh clina sempre deus la tèrra e que sòmian dau cèu. Portava dins sa lutz los rais luòntes d’astres mòrts despuòi longtemps - religions anticas, mits pagans, qu’avián davalat los temps en se trasfigurant. L’Esfinx d’Edip èra devenguda la granda Bèstia de la testa d’òme. Edip èra lo Joine Òme, simplament. E cresi qu’ai lo drech de pensar que lo mit occitan va mai luònh que lo grèc, car se per lo Grèc Edip es l’òme, per lo pòble d’òc lo vencèire es lo Joine Òme. La Grand Bèstia pausava d’estranhas questions : "Lo fraire es blanc, la sòrre es negra. Cada maitin lo fraire tua la sòrre. Cada vèspre la sòrre tua lo fraire. E pr’aquò morisson pas jamai "...

Aqueles contes los cau pas legir. Los cau dire a nauta votz, per se e per los autres, que procedisson d’un art orau coma lo teatre vertadièr que deu s’entendre. Aqui mai encara qu’a la lectura, esclata son esplendor. La libertat d’invencion, la repeticion de las formulas, lo gost dau pòble per quauques biais de dire careça amb un plaser vesedor, abotisson a aquestes efièches de tonalitat onirica qu’es malaisit de doblidar un còp qu’òm n’a fach l’experiéncia.

 

2. Se lo folklòre pòt pas ajudar a definir l’occitanitat, aimariái plan de saber amb de qué la causa se sauprà faire ? Çò que ven de l’escur del pòble val tant, coma "occitanitat" coma ç`oque ven d’un òme qual que siá. Al mens...

Dins quina mesura ? Lo folklòre es luònh d’èstre tot. Mas seriá tròp de dire qu’es pas res.

 

3. Lo folklòre irlandés m’a benlèu mai influençat que lo folklòre occitan ; e crese qu’es per çò que d’escrivans d’engenh an transfigurat aquel folklòre sens jamai se’n desforviar.

Lo folklòre d’òc a banhat lo rasigum de ma cultura. Mas son òbra es escura dins las baumas del subconscient. Çò qu’ai escrich es coma s’aviái pas jamai ausit de contes ni mai legit Blader.

Biais de sentir : pas res.

Biais d’escriure :pas gaire.

Actitud en fàcia del public : - Sabe pas de qué parlatz.

 

4. Crese pas - e d’a fons - a l’espelison d’un folklòre occitan modèrn. Aquò es pas solament un fenomèn que tòca Occitània. Ges de pòble tocat per la ràdio, la premsa e la television es capable de creacion.La cançon que se sibla ven de la ràdio. Lo branle que se fai ven de Paris e d’America. De contes cal d’ausissèires : n’i a pas pus que per la T.V. o la ràdio. L’abestiment general es d’a fons contrari a tota nova creacion populara. Abestiment qu’es pas contrari a mai de conoissença. Son doas causas desparièras.

*

L’accion vertadièra del folklòre se deu pas cercar dins l’esperit ni mai dins la fòrma d’un escrivan. Çò qu’es imitacion es marrit. E lo mond mitic dels contes ten pas pus sa plaça dins l’òbra viventa d’un òme de uòi. D’autre biais la lenga d’òc es pas gaire lo luòc de las cambiròlas d’un Cocteau e dels jòcs a mitat canulardencs d’un Giraudoux.

Ben mai poderós pòt èstre lo biais d’accion dau folklòre sus l’èime de l’enfant e dau jovent. Lo mond dau conte desrevelha dins l’inconscient encara mau desplegat las damisèlas negadas dins lo sòm, mòstra au manit la patria escura que cercava. Au travèrs dau mond mitic reconois subran sa tèrra, sa natura, sa lenga, son esperit. Es coma un arbre que, subran, li vendriá la sentida de son rasigum.

Mas i a mai encara. Lo folklòre dels contes es lo tresaur mai fabulós dau Vèrb. Un vocabulari au còp viu e verai, autentic, i dormís, e mai preciosa encara, una sintaxi tota fresca, tota nòva, tota viva, rebat lumenós dau biais de pensar dau pòble occitan. Lo folklòre es un banh de jovença e de vertat, es la font inacababla de tota respelida :

... maint bijou dort enseveli

dans les ténèbres et l’oubli

bien loin des pioches et des sondes

mainte fleur épanche à regret

son parfum doux comme un secret

dans les solitudes profondes.

 

Max ROQUETA 

 

in OC, numerò 233 - genièr/març de 1962 

 

Plan del siti | © revista OC | AVATAM Studio